Manifestació pacífica del dia 27 de maig del 2011, a les 19h

Contaré la meva experiència personal de la manifestació de dia 27 de magi del 2011.

Avui, he pogut veure d’aprop tot el que estava passant a Plaça Catalunya; he viscut, igual que, m’atreveiria a dir, milers de persones més, un moviment pacífic per aconseguri recuperar (si és que els hem tingut mai) els nostres drets.

Milers de persones de totes les edats, ètnies, colors… homes i dones, units, reunits en una plaça al centre de Barcelona, lluitant pel que ens correspon, lluitant per un món millor. Sé que això sona molt idealista i que molta gent ha perdut ja l’esperança d’aquest món millor; sé que això de la revolució del poble per fer un canvi significatiu sona molt a utopia.

Jo he de reconèixer que també havia perdut bastant la fe en la humanitat, i m’estava “unint al grup” dels ressignats que pensen que tanmateix ells sols no poden canviar res. I no és que avui, ara mateix, pensi que arreglarem el món en dos dies, no. Però he de dir que el que he vist avui m’ha fet recuperar una mica l’esperança, i m’ha tornat una mica de fe. Veure TANTA de gent unida, en actitud PACÍFICA, aixecant les mans, quedant en silenci per escoltar, tantes pancartes, tants lemes: “només quan el poder de l’amor sigui més gran que l’amor al poder, el món viurà en pau”, “estima i lluita”, “no volem més violència”, (només per citar-ne alguns). No ho sé, veure tanta de gent donant suport a la causa, que és una causa que val la pena, i sobretot el fet de veure que la gent ha reaccionat davant el que ha passat aquest matí (la violenta i brutal repressió dels mossos d’esquadra contra els indignats que es manifestaven pacíficament asseguts al terra), que molts hem acudit en aquest lloc senyalat per una causa comú, en certa manera m’ha fet veure que encara hi ha persones solidàries, persones que es preocupen per les persones, fins i tot per les que no coneixen. Que encara hi ha qualitat humana en el món, que encara hi ha gent que creu en la llibertat, en la pau, en la igualtat, en l’amor… Que encara queda gent amb valors, gent que no és només gent, que són PERSONES, que és diferent. Tot això em fa pensar que, si bé potser no canviem el món en dos dies ni dos mesos, no anem del tot per mal camí.

M’ha agradat veure tot el que s’ha organitzat: comissions per encarregar-se’n dels assumptes importants (informació, comunicació, menjar, la comissió jurídica, etc.), els cartells, els “toldos”, les taules, les firmes, els altaveus i micros, i, sobretot, les persones. M’ha sorprès gratament trobar tanta de gent. I m’ha agradat l’actitud que tenien; no hi ha hagut “mals rollos”, ni baralles, ni discussions, ni res per l’estil. I m’ha agradat també el que han dit en el comunicat de premsa: que volem la dimissió de Puig i dels mossos responsables de l’actuació d’aquest matí, que seguirem amb la manifestació pacífica, i que, respecte les acusacions de actitut violenta dels indignats com a excusa per la forta repressió d’aquest mati, es remeten als vídeos que circulen per la xarxa i al que han dit els mitjans de comunicació. Les imatges parlen per sí soles. També han dit que no tenien cap pressa, que no volen fer les coses aviat i malament, que es prendran el temps que faci falta, i l’esforç que sigui necessari perque això trascendeixi, perquè l’anomenada spanish revolution faci un canvi REAL.

Avui, he deixat de ser una ressignada, i m’he apuntat a la llista dels indignats, esperant que els polítics i tots aquests que controlen i arruïnen les nostres vides, se n’adonin que hem despertat, que sabem pensar, que no estem d’acord amb el que fan, i que fem alguna cosa al respecte per canviar-ho.

I tot això, he tingut la sort de viure-ho amb un bon company, una PERSONA de les que valen la pena, amb una gran qualitat humana i un molt bon cor.

Gràcies, i perdó per escriure un texte “una mica” llarg.